lunes, 30 de mayo de 2011

Del monòleg al diàleg.



Rothko, Pollock, Gottlieb, Motherwell i Baziotes van fer una revaloració del surrealisme y començaren a experimentar amb l’automatisme d’una nova manera. Atrets pels mites antics i per l’art primitiu buscaven evidenciar allò que ells consideraven símbols universals que habiten a l’interior de la ment.
“La noción de que no importa lo que uno pinte siempre que esté bien pintado está ampliamente aceptada entre los pintores. Ésta es la esencia del academicismo. Pero toda buena pintura trata sobre algo. Nosotros afirmamos que el tema es crucial.”
Rothko, concretament, afirmà que torna als mites de l’antiguitat perquè constitueixen símbols eterns als que hem de recórrer per expressar idees psicològiques bàsiques. Son símbols de les pors primitives i les motivacions de l’esser humà, no té importància el lloc ni l’època. És així com defensen el seu deig de crear un art “tràgic i etern”.
Aquests artistes tenen dos punts fonamentals que connecto amb el meu discurs: un és el tractament de l’academicisme com una limitació. Evidencien, també, la necessitat d’un nou llenguatge menys superflu i més conceptual per expressar el que passa en l’entorn immediat. No sempre és necessària la presència dels detalls formals per expressar els conceptes primitius.
Per altra banda, considero molt rica la seva manera de tractar el temps d’una manera oberta en la seva intenció eterna. És a dir, igual que Duchamp no considera la seva obra acabada doncs el concepte o la recerca que tracta no és finit, ells tampoc tanquen l’obra en un període determinat per la eternitat del concepte. És més, ambdós reflexions deixen oberta l’obra a l’espectador i a la seva reflexió abandonant el monòleg per crear un diàleg.

No hay comentarios:

Publicar un comentario