La Novia puesta al desnudo por sus Solteros, aun…

     

Tot i a primera vista semblar poc comprensible per a l’espectador, La Novia puesta al desnudo por sus Solteros, aun…  no deixa de tenir una simbologia precisa. Trobem les arrels d’aquesta simbologia des de la infància de Duchamp fins a grans arquetips. Es tracta doncs, en molts aspectes, d’una obra d’inspiració mística i alquímica i en això rau el seu secret.

L’any 1912 Duchamp comença l’obra. L’apassionà la lectura de Viaje al país de la cuarta dimensión de Gaston de Pawlowsky: una sèrie de petits relats filosòfics que narren el que passa a qui s’aventura fora del món tridimensional en el que vivim. Duchamp, igual que Jacques Villon, Raymond Duchamp-Villon i altres artistes de l’època, estava molt interessat en la cuarta dimensió.

Ens trobem, doncs, davant d’una obra de grans dimensions – 277,5 cm d’alt  i 175,8 cm de llarg- amb una divisió entre dues parts. Es tracta de dues parts superposades: la superior consta essencialment d’un bloc que representa a la Novia; la inferior, un grup de diversos elements que simbolitzen els Solters.

La Novia, en forma de mantis religiosa i els Solters en un grup de nou motlles queden tots emmarcats per dos plaques de vidre. Aquesta forma és el que dona el nom més comú a l’obra: El gran vidre.

Hi ha un factor que separa aquesta obra de la fonamental tradició de la perspectiva. El fet d’utilitzar el vidre com a material i la transparència com a qualitat trenca amb la il·lusió de profunditat que, fins ara, les obres buscaven. La seva transparència fa que l’objecte no pugui desvincular-se del seu ambient, la fa inseparable de lloc que ocupa.

A vegades, s’ha comparat El gran vidre amb vitralls gòtics. Malgrat això, els temes son totalment oposats i això ens pot ajudar a entendre l’impossible acabament d’aquesta obra. En un vitrall gòtic trobem sants i personatges bíblics mentre que en aquesta, trobem una devoradora d’homes que provoca insolent als seus pretendents. El que podem entendre és que els vitralls gòtics revelaven al creient l’esplendor diví mentre que El gran vidre, en l’època en la que ens trobem on la fe en la divinitat ja no és on era, només pot anar en busca de significats. Aquesta, és una recerca sense fi.